REFLEXIONS D’UN HOME QUE HA PERDUT A LA SEVA DONA

Hola estimats,

avui vull compartir un hermos relat d' UN HOME QUE HA PERDUT A LA SEVA DONA.
Es un tesxte sensible i inspirat que ens ensenya sobre la perdua del ser estimat i anyorat, ens mostra també els alts i baixos i que hem de pasar en la trajectoria del dolor, del dol,...
Espero que us agradi. Gràcies a en Josep per aquesta generositat de mostrar-nos el seu dolor, i a pesar de tot la seva empemta cap a la vida.

REFLEXIONS D’UN HOME QUE HA PERDUT A LA SEVA DONA

-        Estam segurs de que arribarem als 80 anys i si no hi  arribam és una injusticia, quantes vegades hem dit que si aquest any no ha pogut ser ja n’hi haurà d’altres? Hi ha gent que diu sempre al final “si deu ho vol”, ja fa temps que he aprés a no il·lusionar-me amb el futur i a viure es momento perque es futur tengui garanties, es mes, es futur ja vendrà es momento es ara, de fet pes cami de sa vida hi Anam sense veure lo que hi ha darrera ses moltes curves que té i encara a damun es trispol no és molt bò.

-        Creia que no podría ciure sense na Maria Angela però aquí estic amb els amics que m’he trobat en el camí de la vida, 4 mesos sense ella i millorant cada dia a poc a poc confiant en que a davora ella he assumit es mitjans per seguir endevant, que ella m’ha donat unes bases per viure sa meda vida a sa nostra manera, perque per es camí van i venen persones o coses que mos deixen sempre algo més o menys interés.

-        No deixen de dir-me que som persones uniques i cadascú ha de viure sa seva vida amb els seus complements, però jo som ferm en una COSA:

·       No era sa meva dona, erem parella, un matrimoni, lo seu era meu i lo MEU ERA SEU perque una parella ha de viure en simbiosi i no en comensalisme ni amensalisme ni parassitisme.

·       Sa familia Coll Parra s’ha acabat i ses futures persones de sa meva vida sobretot si tenc fills o nets diran que aquesta casa és de mon pare o des padrí i no en xerraran de qui ha estat en realitat, de qui la va construir, s’anima de sa casa, al menys si no ho explic de qualque manera*

·       No m’he quedat tot sol, ella ha arribat al final de sa seva vida

*Sa decoració canviarà però els vidres i portes que varem triar junts no, i segur que hi haurà mobles que perduraran

-        Perdre per –al extremo i dar-dar. Vaig donar na Maria Angela a sa mort després de veure que passava es temps i no reaccionava, a partir d’aquel momento jo l’hagues cuidada si se despertava però ella hauria sufrit massa, capo n va sa balança?

-        Es dol acompaña on antes anava amb na Maria Angela i me fa sentir bé

-        Es dol fa creixer? Fa reflexionar, fa cercar sortides al mal estar i una manera de poder conviure amb sa perdua per poder seguir endevant, ja no m’afecta tant que ses coses no me surtin o perdi alguna cosa, ni me deix influenciar per sa gent tant com antes, però no és guapo, ni importa pensar que m’importa ben poc lo que m’ensenya es dol. Igualment no és ina cosa que se pugui recomenar, ho canviaria tot per poder estar amb na Maria Angela, no crec que sigui s’enbeja de ningú

-        Solo??: engaño de la eternidad

-        L’optimisme de que tot sortirà bé, totos es problemas se poden solucionar ha perdut força i sentit

-        Impotencia per voler sa continuación d’una historia acabada sense un final

-        Rabia perque encara no he trobat paraules que expliquin lo que he passat és una manera de morir que exiteix igual que tots ses altres. Ara ja no hi puc fer res més que aceptar sa realitat, donar gracies que mentres va viure amb jo me va cuidar com jo no en sé, va ser una persona que va aprendre i ensenyar amb jo, era presiosa, i sobretot me va estimar més que ningú

-        Vista: quan mos miravem als ulls

-        Gust: ses besades infinites

-        Tacte: sa seva pell especial que me calmava i me feia sentir bé i un munt d’emocions

-        Olor: qualsevol olor que la pogues relacionar amb ella m’agradava

-        Oide: sa seva veu que diferenciava de tots ses alres inclus de sa germana besona

-        Telepatía: no importava dir-nos res si estavem junts, sempre hi ha hagut un llaç que mos ha unit desde es primer pic que mos varem ceure

-        He de començar una manera de viure pensant en el recursos i en lo que puc fer, no anant cercant, antes de mirar lo que he aconseguit  aquests 30 anys i explorar-ho una mica. Però quan pens en tot lo que he passt i que quan pareixia que tota nava vent en popa he tornat de cop al principi i aquesta vegada due una hostoria a l’esquena,, que en part ha estat feliç i bona de dur, però en part també ha estat dura per sa vida en parella i sa convivencia, renunciar a coses i consentir-ne d’altres, lluitar per ser feliços,, lluitar contra els problemas, desacords que cada vegada anaven a menys segurament perque cada di amos entregavem un poquet més i quan començavem el canvi de familia… i ara intentaré sortir per damunt els meus passos

-        No estic trist per jo que encara que me costarà tendré paciencia, estic tris per ella que ja ha acabat la seva hiostòria i no hem pogut tenir fruit de lo nostro, a qui estimava era ella.

-        “Sensación de ruina… como si fuera una ciudad devastada… Como si yo fuera lo que queda de una ciudad bombardeada.”

Això és lo que també representa es soldat agotat desprès de la guerra

Com el sentiment d’haver fet molts quilòmetres en bici I me qued for a provisions I he de seguir rodant per arribar a casa, una casa que ara també ha perdut sentit perque ja no m’hi espera ningú perque sa paraula casa significava fins ara Maria Àngela, ara tot son ganes de posar peu a terra i seure i no fer res mes, fondrem en sa naturalesa, és després quant en un segon pensament hi ha tota s’altre gent que vol que arribi i també perque na Maria Àngela no pensaba mai per ella i voldria que encara seguís una mica més

-        Idealitzar? Era opreciosa, però no fisicament, ni havia de millors, però es que jo ho tenia tot en compte; mirada, rialla, manera de ser, actitud… i coses que no se descriure perque eren aquelles que realment m’agradaven, aquella magia única de cada persona però si que hi havia  una cara i una creu, tenia diez bonissims i diez dolents, diez que tot li anava bé i diez que no tenia ganes de res, diez de felicitat absolkuta i diez d’amagarse devall es llit, però m’estimava i me mimava, li havia de treure es carinyo a vegades però m’estimava

-        Enganxats? Pot ser, però sempre deixavem, tant ella como jo, triar lo que voliem, mos moviem per sentiments no per obligacions de parella.

-        Darera una perdua ve una altre ganancia voldrà dir que després d’una manera de viure en ve una altre, o tornes a sa que duies abans?